LLIÇÓ I
LES FORMES VERBALS

Índex

Explicació de la nostra pronunciació figurada.

Introducció

Els verbs anglesos tenen relativament poques formes, cinc com a màxim, tret de l'única excepció del verb be, que en té vuit (vegeu el verb be). Aquestes formes són: l'infinitiu, la forma -s, el gerundi, la forma del simple past i el participi. Val a dir que l'anglès té en comú amb el català tres d'aquestes formes —l'infinitiu, el gerundi i el participi—, mentre que dues són únicament pròpies de l'anglès (la forma -s i la del simple past).

Exceptuant una altra vegada el verb be hi ha dos tipus de verbs en anglès: regulars i irregulars.

Definició: regular verb (verb regular) — un verb que forma el simple past i el participi afegint -ed a l'infinitiu.

Definició: irregular verb (verb irregular) — un verb amb les formes del simple past i del participi imprevisibles i que s'han de memoritzar.

Vegem ara exemples de les cinc formes verbals per a un verb regular, work (treballar), i per a tres verbs irregulars: drink, drank, drunk (beure), buy, bought, bought (/bai/, /bòt/, /bòt/; comprar) i cut, cut, cut (tallar):

Observacions:

— La forma -s i el gerundi es formen de la mateixa manera per a tots els verbs regulars i irregulars.

— Els verbs irregulars poden tenir tres, quatre o cinc distintes formes —cut en té tres, buy en té quatre i drink en té cinc—, mentre que els verbs regulars sempre en tenen quatre.

— En definir un verb irregular esmentem sempre les tres formes següents: infinitiu, simple past, participi. Així si ens demanen què vol dir beure en anglès, hem de dir drink, drank, drunk. En canvi, els verbs regulars es defineixen solament amb l'infinitiu perquè, en conèixer aquesta forma, ja sabem formar totes les altres.

Principi de la pàgina | Índex

Morfologia de la forma -s

La forma -s s'obté afegint les desinències -s o -es a l'infinitiu de tots els verbs, regulars i irregulars, amb l'excepció de have, had, had (tenir, haver), la forma -s del qual és has (vegeu també, més avall, l'apartat Excepcions). Hi ha tres maneres de formar o pronunciar la forma -s:

— Si l'infinitiu termina en un so sibilant —és a dir, en els sons /s/, /z/, /tx/, /tj/, /ʃ/ (el so de la xeix) o /ks/—, la desinència es pronuncia /əz/, afegint-hi una síl·laba, i s'escriu -es a no ser que l'infinitiu ja termini en -e. Exemples:

Observació: De la mateixa manera que cal ajuntar una síl·laba als substantius catalans gos, despatx, eix i reflex per a distingir el singular del plural —gossos, despatxos, eixos i reflexos—, també s'ha d'ajuntar una síl·laba als verbs anglesos pass (passar), watch (mirar), wash (rentar) i relax (relaxar) per a distingir l'infinitiu de la forma -s —passes /ˈpæ·səs/, watches /ˈwò·txəz/, washes /ˈwò·ʃəz/ i relaxes /ri·ˈlæk·səz/.

— Si l'infinitiu termina en un so sord no sibilant —és a dir, en els sons /k/, /f/, /p/ o /t/—, la desinència es pronuncia /s/ i s'escriu s. Exemples:

— Si l'infinitiu termina en un so sonor no sibilant —és a dir, en els sons /b/, /d/, /g/, /l/, /m/, /n/, /r/ o /v/, o bé en un so vocal—, la desinència es pronuncia /z/ (com la s en el mot rosa) i s'escriu s. Observem que en català la s sonora no es pronuncia mai /z/ al final de mot i, per tant, és possible que l'alumne tingui problemes produint aquest so en aquesta posició, cas en el qual la pronúncia /s/ és perfectament tolerable. Exemples:

Excepcions:

— Si l'infinitiu termina en consonant+y, la y se substitueix per i i la desinència és -es; en canvi, si termina en vocal+y, la terminació és regular. Exemples:

— Hi ha tres verbs terminats en so de vocal en els quals la forma -s s'escriu o es pronuncia excepcionalment:

Morfologia del gerundi (la forma -ing)

El gerundi s'obté afegint la desinència -ing a l'infinitiu de tots els verbs anglesos. Es pronuncia sempre /inc/, com el grup inc en la forma verbal catalana tinc, però experimenta canvis ortogràfics segons la terminació de l'infinitiu:

— En la majoria de verbs s'afegeix la flexió -ing a l'infinitiu:

Observem que la combinació y+-ing és perfectament acceptable; la pronunciació de la y és opcional:

— Si un verb agut (verb en què la síl·laba tònica és la darrere) termina en consonant simple precedida d'una vocal simple, la consonant final es dobla:

En canvi, la consonant final no es dobla si va precedida de dues vocals:

Tampoc no es dobla si el verb no és agut:

Excepcions:

— Les consonants w, x i y no es doblen mai.

— Els següents verbs plans solen doblar la consonant final:

Nota: L'anglès britànic dobla la l final si l'infinitiu d'un verb pla termina en ˈconsonant+vocal+lˈ; per exemple, travel → travelling (viatjant).

— Si l'infinitiu termina en ie, aquest grup se substitueix per y abans del sufix:

— Si l'infinitiu termina en -e muda, aquesta lletra se suprimeix abans del sufix:

En canvi, si l'infinitiu termina en -e no muda —és a dir, si forma part d'un dígraf com -ee, -ye, -oe, etc.—, la e final no se suprimeix:

Excepció: singe → singeing (socarrant).

Principi de la pàgina | Índex

Morfologia de la forma -ed

Recordem que les formes del simple past i del participi dels verbs regulars són sempre iguals; s'obtenen afegint la desinència -ed a l'infinitiu del verb. Com és el cas de la forma -s, es pronuncien de tres maneres diferents, determinades per l'ortografia:

— Es pronuncia /əd/, afegint una síl·laba a l'infinitiu, si aquesta termina en els sons /d/ o /t/:

— Es pronuncia /t/ si l'infinitiu termina en un so sord que no sigui /t/:

— Es pronuncia /d/ (més o menys com la d en el mot dau, però amb la punta de la llengua tocant el mateix punt que toca per a la n) si l'infinitiu termina en un so sonor que no sigui /d/. Observem que en català la d sonora no es pronuncia mai /d/ al final de mot i, per tant, és possible que l'alumne tingui problemes produint aquest so en aquesta posició. En aquest cas, la pronúncia /t/ és perfectament tolerable. Exemples:

També hi ha uns canvis ortogràfics semblants als que comporta la forma -ing (la del gerundi):

— Si un verb agut termina en consonant simple precedida de vocal simple, la consonant final es dobla:

En canvi, la consonant final no es dobla si va precedida de dues vocals:

Tampoc no es doble si el verb no és agut:

Recordem que si es dobla la consonant final d'un verb no agut per a la forma -ing, també s'ha de fer per a la forma -ed.

— Si l'infinitiu termina en consonant+y, la y se substitueix per i; en canvi, si termina en vocal+y, la y no se suprimeix:

— Si l'infinitiu termina en -e, aquesta lletra se suprimeix, sempre, abans de la desinència:

NOTA: El verb anglès like se sol traduir en català per agradar, que vol dir be pleasing en anglès.

Principi de la pàgina | Índex

Els pronoms personals, nominatius i objectius

Introduïm ara els pronoms personals nominatius i objectius. Els primers es fan servir com a subjecte i els segons com a complement.

Observació:

Els pronoms objectius s'usen tant com a complement de preposició com a complement de verb; exemples:

— They see us (Ens veuen).
— They came with us (Van venir amb nosaltres).

Principi de la pàgina | Índex

El verb be (ser o estar)

El verb be és l'únic verb anglès que té més de cinc formes, concretament vuit:

— Infinitiu: be
— Formes de present: am /æm/, is i are /ar/
— Gerundi: being
— Formes del simple past: was /wʌz/ i were /wər/
— Participi: been /bén/

A diferència dels altres verbs, el verb be:

— no usa l'infinitiu en el present, sinó que té tres formes especials:

— té dues formes del simple past:

Observem que, en anglès oral, en el temps de present, els pronoms personals formen contraccions amb el verb be; aquestes contraccions són:

Deures

— En aquest capítol s'han presentat noranta-tres verbs anglesos, setanta-sis de regulars i divuit d'irregulars. Apunteu-los tots a la llibreta sense escriure'n les traduccions en català. Quants en sabeu? Estudieu aquests verbs fins que en sapigueu de memòria totes les definicions.

— Escriviu, en una altra pàgina de la llibreta, totes les equivalències en català dels verbs anglesos presentats en aquest capítol. Quants en sabeu traduir a l'anglès? Apreneu-ne de memòria els significats.

PRÀCTIQUES: LES FORMES VERBALS