Pronunciació anglesa simplificada
Comparant la fončtica anglesa amb la catalana
Prňleg de Mňnica Montserrat

PRÒLEG

No conec personalment l'autor de Pronunciació anglesa simplificada, però sí que el conec pels seus textos gràcies a un detallet i a un detallàs.

El detallet és que en el 2017, tot copreparant el llibre La galàxia Ruaix, vaig descobrir els inicis de la relació entre Lou Hevly i Josep Ruaix: un projecte, unes correccions, unes trobades acadèmiques dominicals... Això passava a principis de la dècada dels noranta. El detallàs és el producte resultant: cinc volums de Gramàtica anglesa, de Lou Hevly, amb el magnífic segell editorial de Josep Ruaix.

És una gramàtica massa poc coneguda –a parer meu, de manera injusta–, que només es pot comparar, en aquests termes morals, amb una altra gramàtica publicada en 1924 per l'Editorial Catalana de Barcelona, una obra també massa poc coneguda i també titulada Gramàtica anglesa, d'un tal Pompeu Fabra.

Hevly parteix d'unes premisses que transforma en objectius i que modela en quadres, indicacions i consells. Ell diu: «Si voleu aprendre l'anglès, coneixeu bé el català.» Ha estudiat a fons quin és el sistema de correspondències entre l'anglès i el català per tal de recomanar que el coneixement aprofundit de la llengua materna (en aquest cas, el català) no pot sinó ajudar a parlar millor l'anglès. N'està convençut i en dona proves. Un bon exemple és el cas del present continuous anglès.

«Quan, en català, és possible de substituir el present d'indicatiu per la forma verbal present continu sense alterar el sentit de la frase, tal frase s'ha de traduir obligatòriament pel temps de present continuous anglès.» ‘Jo miro la televisió', però oi que també puc dir ‘jo estic mirant la televisió'? Doncs en anglès caldrà dir obligatòriament ‘I am watching television'. Us preguntareu si això sempre és així. No sempre. Per això (per a les excepcions) cal tenir la Gramàtica anglesa i consultar-la.

En el cas del llibre Pronunciació anglesa simplificada, el funcionament és idèntic. No s'amaguen les dificultats en l'aprenentatge de la pronunciació anglesa: l'autor les va desgranant, però sempre al costat d'un antídot didàctic i optimista. És a dir, presenta les dificultats però sap fer-les amables, solucionar-les. Per això aquesta obra és altament recomanable.

Vegem-ho en un parell d'exemples:

El primer és que els sempiterns aprenents d'anglès ens mosseguem el llavi quan descobrim les maneres diferents en què es poden pronunciar les vocals: la a, de sis maneres; la o i la u, de cinc; la e i la i, de quatre. Oh, dear. Rieu-vos d'unes desvalgudes i infelices es i os tòniques catalanes, que «només» poden ser obertes o tancades (i neutres per als mallorquins).

Però aquesta màxima variació tímbrica, l'anglesa, Hevly la disecciona i la fa fàcil amb l'ajuda dels quadres i, per descomptat, amb el seu talent connatural, capaç d'inventar-se les «excepcions normals» i les «excepcions estranyes». Per exemple: la a de arm sona com la a de braç; sona e oberta en care i «superoberta» en back, i sona [ei] quan la a es troba davant de consonant més vocal (game). Oi que sembla fàcil? No ho sembla, sinó que per primera vegada –amb permís de Fabra– ho és. En podeu fer la prova amb la resta de vocals; i també amb la mateixa a, que no s'escapa d'excepcions diverses.

El segon exemple és de consonants. Aquí el panorama és més simple, perquè, d'entrada, una consonant doblada es pronuncia igual que la consonant sola corresponent. A més, la majoria de consonants es pronuncien com indica la grafia: la b sona [b], la d sona [d], la h sona [h], la k sona [k]... En la resta de casos, caldrà anar seguint els quadres i anar llegint els exemples, perquè, si, a vegades la l és muda, la s sona com una xeix, la t sona africada... wheels within wheels.

Per a més endavant, l'autor podria pensar a incorporar-hi alguns exercicis de lectura (en paper o a través d'algun enllaç virtual). El lector, així, se sentiria reconfortat de veure que, seguint les indicacions del llibre, la seva pronunciació fàcilment pot millorar.

Hevly assenyala que «en una gran majoria dels casos podem fer servir els elements de la fonètica catalana per a pronunciar un anglès elegant i comprensible». Crec que l'obra ho demostra i d'acord amb la intenció que l'autor expressa des del principi, de manera honesta. Vull dir que Hevly aposta per un model de llengua que no és ni el cent per cent d'Anglaterra (no és l'anglès de la BBC) ni el cent per cent dels Estats Units (no és el General American English). L'anglès que l'autor defensa és «mig-atlàntic», del tot comprensible «per qualsevol angloparlant del planeta».

Posant-me el barret de parlant del català occidental, voldria dir que no m'hauria fet nosa veure-hi arreu el símbol de la vocal neutra. Si ho va fer Fabra en 1924, quan els símbols fonètics no eren tan coneguts (ni l'anglès, tan estès), ho podríem fer avui carregats de raons.

La gran dificultat de la pronunciació anglesa, diu l'autor, no és la pronunciació en ella mateixa sinó la manera com s'escriuen els mots. Però això –dirà algú altre– ja són figues d'un altre paner. O no, perquè l'ortologia i l'ortografia són, al capdavall, cosines germanes.

Mònica Montserrat
Universitat Rovira i Virgili

INTRODUCCIÓ

Pronunciació anglesa simplificada és el primer mètode per a aprendre la pronunciació anglesa comparant la fonètica anglesa amb la catalana. Els resultats poden ser sorprenents;

— tail (cua) i tale (conte) es pronuncien [teil] i tile (rajola), [tail];

— loan (préstec) i lone (solitari) es pronuncien [lóun];

— prawn (gamba) es pronuncia [pròn] i daughter (filla), [dòter];

— new (nou nova) es pronuncia [niu] i crew (tripulació), [cru];

— sick (malalt) es pronuncia [céc] i high (alt -a), [hai];

— bought (comprat) es pronuncia [bòt] i dough (pasta), [dóu], i

— mountain es pronuncia [maunten] (la e sona neutra) i suit (vestit), [sut]..

El que volem mostrar amb aquests exemples és que encara que les vocals i els dígrafs anglesos tenen valors diferents que els del català, els sons que representen no són estranys a la fonètica catalana. Per exemple, pel que fa als dígrafs anglesos, ai no sona [ai], au no sona [au] i oa no sona [oa]; respectivament es pronuncien [ei], [ò] i [óu], i la pronunciació d'aquests sons no presenta cap problema per als catalans. Els noms de les cinc vocals angleses es pronuncien així: la a es diu [ei], la e es diu [iï] (com les últimes dues lletres del mot canviï), la i es diu [ai], la o es diu [óu] i la u es diu [iu]; cinc diftongs facilíssims de pronunciar. Per tant, considerem que la dificultat més important de la pronunciació anglesa no és la pronúncia en ella mateixa, sinó la manera com s'escriuen els mots.

Dos factors més que fan que la pronunciació anglosaxona tingui fama de ser difícil són que les normes són complexes i que tenen un gran nombre d'excepcions. Per exemple, depenent del context, la a es pronuncia de sis maneres diferents; la e i la i, de quatre, i la o i la u, de cinc. Ara bé, moltes d'aquestes categories representen casos comptats. Una norma ben senzilla que es pot aplicar en un vuitanta per cent dels casos és aquesta: Cada vocal té dos sons principals, un de llarg (el nom de la vocal) i un altre de breu. La vocal es pronuncia llarga davant una consonant més vocal i curta en tot altre cas. Pel que fa a les excepcions, malauradament la majoria ocorren precisament en els casos de les paraules amb més freqüència d'ús. Hem d'admetre que en aquest cas no hi ha res a fer; s'han d'aprendre amb la pràctica.

visca.com | llibres