Imaginem el cas d'un professor del català que ha d'ensenyar el català a Salamanca i d'un altre que l'ha d'ensenyar a Beijing. Direm que el primer professor sap perfectament el castellà, que el segon no sap ni un mot del xinès i que cap dels alumnes en qüestió no sap res del català.
Oferim una hipòtesi: Utilitzant exactament la mateixa metodologia a Salamanca com a Beijing, quan s'examinessin els alumnes al final del curs, els castellanoparlants obtindrien notes més altes que els xinesos.
Admetem que no tenim dades científiques que suportin la nostra hipòtesi; la basem en el fet que el castellà i el català tenen molt en comú —l'abecedari, el vocabulari, la sintaxi, etc.— i que això faria que els alumnes espanyols aprenguessin amb més facilitat.
Ara tenim dues preguntes:En resum, hauríem d'ensenyar el català de la mateixa manera als de Salamanca que als de Beijing? Doncs, per a nosaltres això seria absurd. A Salamanca el professor podria adreçar la classe en castellà i assenyalar les diferències principals entre els dos idiomes. No li caldria perdre el temps explicant l'ús, per exemple, dels temps verbals ni del subjuntiu ni dels verbs pronominals, perquè els alumnes ja sabrien aquestes coses. En canvi, a Beijing, el professor tindria molta més feina per fer.
Doncs, en moltes acadèmies i escoles a Catalunya, avui dia ens ensenyen l'anglès com si fóssim xinesos, com si l'anglès i el català no tinguessin res en comú, i sense aprofitar el fet que els professors i alumnes comparteixen el mateix idioma. Els manuals que ens donen per a aprendre l'anglès són els mateixos que donen als xinesos i creiem que aquest fet —justificable, això sí, quan els alumnes no tenen un llenguatge en comú— allarga innecessàriament l'aprenentatge.
La veritat és que no som xinesos i més valdria que no ens ensenyessin l'anglès com si ho fóssim.