Diferències entre els dialectes americans i britànics

Explicació de la nostra pronunciació figurada.

Hi ha dos dialectes principals en anglès: el primer, anomenat Received Pronunciation (ací abreujat en RP), és el variant estàndard d'Anglaterra i el segon, que s'anomena General American English (ací abreujat en GA), és el dialecte parlat per la majoria dels ciutadans dels Estats Units. Tant l'un com l'altre tenen dos aspectes especialment problemàtics per als qui parlen el català: disposen de sons que són estranys a l'idioma llatí i, pel que fa a les seves regles de pronunciació, presenten moltes excepcions. Tenint això en compte, en aquest manual estudiarem exclusivament la pronúncia estatunidenca, primer perquè és més senzilla, amb menys excepcions per memoritzar, i segonament perquè s'assembla més al català. Per tal de mostrar el primer d'aquests punts, veurem ara dues de les diferències principals entre aquests dos dialectes anglesos:

1) En el GA, la r sempre es pronuncia igual i no és mai muda. En canvi, en l'RP, es pronuncia solament quan precedeix un so vocàlic, sia del mateix mot o del següent. En altres contextos es pronuncia com una vocal neutra o bé fa que la vocal que la precedeix tingui doble llargada. Vegem-ne ara uns quants exemples. (En aquests exemples i en els que donem més endavant, la pronunciació dels mots en el dialecte RP és de la Gill Martin. Moltes gràcies, Gill!)

A més, atès que la r es pronuncia només davant una vocal, moltes paraules escrites amb r final tenen dues pronúncies segons el so amb què van seguides; p.e., la r del mot here es pronuncia en la frase Here I am /héə rai æm/, ja que va seguida del pronom I, una vocal; en canvi, no es pronuncia en l'expressió Here they are /héə ðei aa/, perquè el mot here va seguida d'una consonant.

Índex

2) La a curta del GA i de l'RP, tret d'alguns casos concrets, sona generalment /æ/. Però en l'RP, la a no sona /æ/, sinó /aa/ (és a dir, un so anàleg a la aa dels noms Isaac i Aaron) quan va seguida dels dígrafs ff, th i ss finals de mot; ft, sk, sp, st i, a vegades, n seguida d'una altra consonant. Exemples:

Pel que fa a la semblança d'aquests dos dialectes anglesos al català, la diferència més important és que els dos sons principals de la vocal o —la o llarga i la o curta— es pronuncien /óu/ i /ò/ en el GA, mentre que els sons corresponents en l'RP són /əʊ/ i /ɒ/. Exemples:

— la o llarga

— la o curta:

Finalment, en el GA es pronuncien /ò/ els dígrafs au i aw; la lletra a davant els dígrafs ll, ld, lt i lk; i els grups ough i augh en els mots bought, brought, fought, ought, sought, thought, caught i taught. En l'RP, sonen /ɔː/. Exemples:

Dit tot això, hi ha dos casos en què recomanem que l'alumne imiti el dialecte de l'RP. El primer és en la pronunciació de la U llarga. En l'RP, la U llarga es pronuncia /iu/ excepte quan es troba després de les quatre consonants j, l, r, i s, cas en què sona /uu/, mentre que en el dialecte estatunidenc, la U llarga es pronuncia /iu/ excepte quan es troba després de set consonants: les abans esmentades i, a més, la d, la n i la t. Així els mots June (juny) i fuse (fusible) es pronuncien /tjuun/ i /fiuz/, respectivament, en tots dos dialectes, però les paraules duty (deure, obligació), new (nou, recent) i Tuesday (dimarts) es pronuncien en l'RP /ˈdiu·ti/, /niu/ i /ˈtius·dei/ i en el GA /ˈduu·ti/, /nuu/ i /ˈTuus·dei/.

Recomanem en aquest cas la pronúncia britànica, primer perquè presenta menys excepcions per memoritzar (quatre consonants en lloc de set). A més, pronunciar /iu/ quan hauria de ser /uu/ no és una falta gaire important, mentre que pronunciar /uu/ quan hauria de ser /iu/ pot causar confusions. Per exemple, si l'alumne s'equivoca, pronunciant el mot jewel (joia) /ˈtjiu·əl/ en lloc de /tjuu·əl/, no és una errada greu; en canvi, si es pronuncia el mot feud /fuud/ i no /fiud/, pot causar confusions importants, ja que /fuud/ és la pronúncia del mot food (menjar, aliment).

Pel que fa al segon cas, popularment el GA pronuncia una t intervocalica com si fos una d, no distingint parelles com latter (més recent, posterior) i ladder (escala) (pronunciats /ˈlæ·dər/) o petal (pètal) i pedal (pedal) (pronunciats /ˈpè·dəl/). A part de les confusions que això pot ocasionar, cal recordar que la d anglesa és un so estrany al català, de pronúncia una mica difícil, i si no es pronuncia amb perfecció sona particularment xocant. Per tant, recomanem que l'alumne pronuciï les ts intervocàliques /t/, com es fa al Regne Unit.